L’autoedició, primer i darrer recurs de l’escriptor.
Recupero aquest text sobre l'autoedició.
En un món canviant i ple de realitats que ens hem conformat en anomenar postmodernes els escriptors ens trobem amb unes dificultats titàniques a l’hora de trobar canals de distribució de les nostres creacions. Generalment tendim a facilitar-nos la feina cercant una editorial més o menys competent que ens pugui editar, distribuir i, sobretot, vendre el que nosaltres creem amb esforç, il·lusió i perquè no dir-ho, un cert orgull. A vegades aquesta tasca és certament la part més complicada de la creació.
Donada aquesta casuística molts escriptors, sobretot els més joves i novells, tendim a cercar formes de difusió alternatives als canals més habituals. Algunes estratègies comercials tendeixen a abocar tota la informació a les xarxes socials i plataformes web, d’altres més tradicionals cerquen en les presentacions, les fires i els canals periodístics la seva pròpia línia.
El primer interès de l’escriptor és difondre la seva obra, quan un comença la remuneració i les vendes són un dels seus menors problemes. L’escriptor (o l’intent de) cerca sobretot un cert reconeixement de la seva obra, sense menystenir el criteri comercial però amb un enfocament sobretot artístic i fins i tot egòlatra.
Sovint es tendeix a pensar que amb una bona campanya de promoció a xarxes o amb una promoció directa en fires variades n’hi ha prou per a cercar un públic objectiu a qui poder vendre el teu art, la teva literatura, la meva experiència personal en aquest camp em demostra que la tasca és molt més complexa que aquesta.
A dia d’avui a l’autor se li demana des de les editorials no només una presència elevada a xarxes socials o als mitjans de comunicació, també se li demana una capacitat titànica de venda ja sigui a través dels canals tradicionals o bé a través de la venta online. És per aquest motiu que molts escriptors tendeixen a unificar aquestes tasques al voltant de la pròpia autoedició. Quin sentit té publicar amb una editorial que et fa fer tota la feina, o si més no, la part més important que és lligar un canal comercial, i fins i tot, de distribució?
A partir d’aquí és quan comença l’epopeia, com Ulisses o més aviat com Moisés, una llarga peregrinació per la mar/desert de nous conceptes de venda editorial: promocions, xarxes socials, contacte amb llibreries, notes de premsa a mitjans de comunicació, lligar presentacions, demanar promoció a la teva xarxa d’afinitats, amics, coneguts i saludats etc.
I les preguntes, aquelles preguntes que et fas, sovint amb el cafè a la vora: agrada la meva obra? Em coneix algú fora de l’òrbita d’afinitats? De què puc xerrar en aquesta presentació? Em convè que em relacionin amb certs mitjans? Hi haurà alguna cosa de beure i menjar? Sens dubte grans preguntes que sovint no tenen resposta i menys quan l’escriptor sap escriure però no sap comunicar ni vendre i quan en aquest camp la seva experiència és nul·la.
Tot i això com diu Fèlix Cuc “Ha valgut la pena” i com infants seguirem somiant en difondre les nostres obres:
"Ara que els problemes semblen tenir sol·lució
ara que cada peça encaixa al seu lloc,
vull mirar-te i dir-te la sort que he tingut
triant els camins que m’han portat a tu.
Mai t’he regalat un senzill ram de flors
ni un petit poema tancat dins d’una nou.
Ni un passeig en barca a la llum d’un fanalet,
ni un anell on posi: “teu per sempre més”
No han calgut rituals de postal per arribar on som ara.
Només petits detalls i casualitats encadenades.
Deixarem que l’atzar improvitzi la propera escena.
Finalment tots els nostres desamors han valgut la pena.
Ara que les fites ens marquen el camí
ara que tot és fàcil i senzill,
aniria perfecte una cadència d’acords
per vestir amb música tans i tans petons.
Mai t’escric notetes dient que em tornes boig,
ni he fet un llit de pètals on poder fer l’amor.
no he cridat: t’estimo! capbussat dins la mar
ni he fet de trobador sota del teu balcó.
No han calgut rituals de postal per arribar on som ara.
Només petits detalls i casualitats encadenades.
Deixarem que l’atzar improvitzi la propera escena.
Finalment tots els nostres desamors han valgut la pena."
https://www.viasona.cat/grup/felix-cuc/ha-valgut-la-pena/ha-valgut-la-pena
Com sempre obert a les vostres aportacions, gràcies per llegir-me.
Donada aquesta casuística molts escriptors, sobretot els més joves i novells, tendim a cercar formes de difusió alternatives als canals més habituals. Algunes estratègies comercials tendeixen a abocar tota la informació a les xarxes socials i plataformes web, d’altres més tradicionals cerquen en les presentacions, les fires i els canals periodístics la seva pròpia línia.
El primer interès de l’escriptor és difondre la seva obra, quan un comença la remuneració i les vendes són un dels seus menors problemes. L’escriptor (o l’intent de) cerca sobretot un cert reconeixement de la seva obra, sense menystenir el criteri comercial però amb un enfocament sobretot artístic i fins i tot egòlatra.
Sovint es tendeix a pensar que amb una bona campanya de promoció a xarxes o amb una promoció directa en fires variades n’hi ha prou per a cercar un públic objectiu a qui poder vendre el teu art, la teva literatura, la meva experiència personal en aquest camp em demostra que la tasca és molt més complexa que aquesta.
A dia d’avui a l’autor se li demana des de les editorials no només una presència elevada a xarxes socials o als mitjans de comunicació, també se li demana una capacitat titànica de venda ja sigui a través dels canals tradicionals o bé a través de la venta online. És per aquest motiu que molts escriptors tendeixen a unificar aquestes tasques al voltant de la pròpia autoedició. Quin sentit té publicar amb una editorial que et fa fer tota la feina, o si més no, la part més important que és lligar un canal comercial, i fins i tot, de distribució?
A partir d’aquí és quan comença l’epopeia, com Ulisses o més aviat com Moisés, una llarga peregrinació per la mar/desert de nous conceptes de venda editorial: promocions, xarxes socials, contacte amb llibreries, notes de premsa a mitjans de comunicació, lligar presentacions, demanar promoció a la teva xarxa d’afinitats, amics, coneguts i saludats etc.
I les preguntes, aquelles preguntes que et fas, sovint amb el cafè a la vora: agrada la meva obra? Em coneix algú fora de l’òrbita d’afinitats? De què puc xerrar en aquesta presentació? Em convè que em relacionin amb certs mitjans? Hi haurà alguna cosa de beure i menjar? Sens dubte grans preguntes que sovint no tenen resposta i menys quan l’escriptor sap escriure però no sap comunicar ni vendre i quan en aquest camp la seva experiència és nul·la.
Tot i això com diu Fèlix Cuc “Ha valgut la pena” i com infants seguirem somiant en difondre les nostres obres:
"Ara que els problemes semblen tenir sol·lució
ara que cada peça encaixa al seu lloc,
vull mirar-te i dir-te la sort que he tingut
triant els camins que m’han portat a tu.
Mai t’he regalat un senzill ram de flors
ni un petit poema tancat dins d’una nou.
Ni un passeig en barca a la llum d’un fanalet,
ni un anell on posi: “teu per sempre més”
No han calgut rituals de postal per arribar on som ara.
Només petits detalls i casualitats encadenades.
Deixarem que l’atzar improvitzi la propera escena.
Finalment tots els nostres desamors han valgut la pena.
Ara que les fites ens marquen el camí
ara que tot és fàcil i senzill,
aniria perfecte una cadència d’acords
per vestir amb música tans i tans petons.
Mai t’escric notetes dient que em tornes boig,
ni he fet un llit de pètals on poder fer l’amor.
no he cridat: t’estimo! capbussat dins la mar
ni he fet de trobador sota del teu balcó.
No han calgut rituals de postal per arribar on som ara.
Només petits detalls i casualitats encadenades.
Deixarem que l’atzar improvitzi la propera escena.
Finalment tots els nostres desamors han valgut la pena."
https://www.viasona.cat/grup/felix-cuc/ha-valgut-la-pena/ha-valgut-la-pena
Com sempre obert a les vostres aportacions, gràcies per llegir-me.