Paga la pena reconèixer que no soc un expert en cap de les tres matèries però si que crec que en els darrers anys he extret aprenentatges en els tres àmbits fruit d'una perspectiva personal més implicada en termes polítics, o almenys més compromesa a nivell de militància.

La meva reflexió pròpia i d'on surt la crida interna a militar es va forjar sobretot a partir del Primer d'Octubre i fruit de la constatació que per desgràcia les organitzacions que duien la batuta de les aspiracions sobiranistes del poble de Catalunya estaven enganyant al seu electorat i al conjunt de la ciutadania. Evidentment la repressió de l'estat amb la connivència dels diversos partits de l'esquerra espanyola [sic.] també hi va jugar un paper important però el que em va fer decidir era veure com s'enganyava sistemàticament al poble de Catalunya des de les organitzacions polítiques però sobretot des de la Generalitat.

Podríem parlar de moltes coses d'aquell cicle i cap organització està mancada d'errors a l'entorn de la configuració de les majories per assolir la desitjada independència, però el que va quedar clar i palès és que res d'allò era real, més aviat un decorat de cartró i pedra on passejar les pròpies penes i on arrossegar a l'electorat ansiós d'avenços materials en el camp de l'autogovern i la justícia social. Va quedar clar ja durant la famosa república dels 8 segons de Puigdemont o en la mediocritat del processariat en tramitar diligentment l'aplicació de l'article del 155, aplicació que recordem que fou il·legal ja que en cap cas podia atorgar les funcions de la presidència de la Generalitat a ningú, i com sabem aquestes van recaure en Soraya Saénz de Santamaria i Mariano Rajoy. D'Espanya i del seu estat no en parlarem, ja va quedar clar de quin costat carreguen sociates i podemites, els fets sempre són més explícits que les paraules boniques i amables.

L'estratègia processista, com molts altres cops l'estratègia independentista, no podia anar més errada no només de cara a la pròpia separació d'Espanya, que evidentment era impossible sense la imposició al carrer i l'ús de la força encara que fos de manera mesurada i quirúrgica, també de cara a la pròpia estratègia per assolir els objectius marcats per la voluntat popular. I és que potser aquests objectius no estaven al programa dels qui van empènyer a la ciutadania a una confrontació per deixar-la a l'estacada després, fins i tot, assenyalar-la públicament com a "violenta" o "de quatre bojos". Ni ERC, ni evidentment Convergència, van estar a l'alçada i això és un error que per desgràcia segurament pagarem durant generacions. Però que potser mai ho han estat? Perquè d'ells només hem rebut col·laboració i delacions i com a molt una lleugera tebior patriòtica.

Però què té a veure això amb l'estratègia i les institucions? Altre cop seré honest i reconeixeré que mai he confiat en l'àmbit institucional, quan hom està tant collat de totes bandes i només concep la política com a corretja de transmissió de la voluntat dels poderosos no hi ha gaire a fer. Construir fronts populars amb els qui creuen que el país és propietat privativa seva mai serà una aposta segura. Les correlacions de forces són les que són i per desgràcia l'esperit mesell i obedient del liberalat català no té aturador. No l'ha tingut mai i malgrat la breu ficció que van mantenir durant uns mesos amb Puigdemont tots sabíem que al final acabarien obeint a les editorials de La Vanguardia i als designis de Ferraz o Génova. Perquè en essència són incapaços de concebre una Catalunya que no estigui sotmesa a les prebendes de l'Estat de Espanyol de les quals ells participen sense enrojolar-se. A més, i per desgràcia, la bona fe de les organitzacions que han mantingut viva la flama de l'independentisme durant els foscos anys del franquisme i la transició els va permetre desenvolupar la seva estratègia de pressió a l'estat per aconseguir quatre mirallets de colors i diversos compromisos que sempre són paper mullat. Ja sigui a la primera trucada d'un baró socialista, o gràcies a la genuflexió podemista davant de les elits centralistes i perifèriques.

Desgraciadament encara hem de recordar que les estratègies sense objectius sòlids i possibles no tenen recorregut, si una lliçó hem d'extreure del procés és que per molt que soni la flauta no ens hem de creure al flautista.

A totes aquestes traicions jo només hi podia respondre d'una manera i era aportant el millor que puc, tot allò de bo que tinc, en configurar compromisos sòlids i tangibles. Amb gent que pagui la pena transigir perquè els objectius a assolir són més grans que el conjunt de coses que es deixen per a un futur més propici.

L'acció política ha de deixar de ser una mitjà de projecció personal i ha de passar a ser tot el contrari, un mitjà de projecció col·lectiva. Les institucions han de ser un dels fronts de lluita política de les organitzacions revolucionàries però mai han d'esdevenir l'únic objectiu de la mateixa acció. Canviar la societat, l'estat de les coses, mai serà fàcil i mai hem d'oblidar que qui serva el poder ho fa per mitjà de l'extorsió violenta i amb tots els mecanismes socials i estatals a favor.

I en això estic, amb encerts i errors i infinitat de contradiccions, aprenent cada dia de bons companys amb qui compartim idearis i programa però sobretot amb qui compartim procés, manera de fer, sempre sabent que tots els mitjans són vàlids si les accions són compartides i consensuades. Perquè aquest poble es mereix un futur en llibertat i unes institucions que l'acompanyin fins a la plenitud social i nacional si és que hi ha cap diferència entre ambdues coses.

"L'ahir no és més que la memòria d'avui, i el demà el somni d'avui" — Khalil Gibran.