El fum et colpeja la cara, no et deixa respirar, t'ofega però a la vegada aquella expressió de ràbia col·lectiva t'enlluerna la mirada. Dubtes, avances, retrocedeixes, inspires, expires, t'amagues, ataques, colpeges. Darrere un contenidor cremant tot sembla més possible, la responsabilitat et sembla indefugible, la lluita omple el buit que et creixia a l'interior jorn rere jorn. Davant teu les sirenes xisclen com corbs després d'una batalla, cercant la carronya, les detencions i les tortures. Els caps oberts, la sang brollant de les closques, l'ambient és irrespirable i esperançador a la vegada.

L'antiavalot crida, pica amb la seva porra a l'escut per atemorir-te, però has perdut la por, has guanyat la vida. El foc es reflecteix al seu escut i la teva mirada torna a brillar, perquè en aquell combat ets lliure, així que simplement avances, colpeges i lluites. L'antiavalot té por, dubta, retrocedeix una mica, no mira enrere i no veu l'obstacle que el fa entrebancar. Cau al terra, la massa el colpeja, però per la seva sort un company el recull del terra i el treu del mig de la batalla, aquest cop s'ha salvat però sap que el proper potser no ho explica.

Les sirenes segueixen bramant, ara més lluny, han retrocedit, la plaça és teva, lliure, digne, rebel, alliberada de l'opressió. Saps que no has guanyat la guerra i potser tampoc la batalla però has plantat cara, per tu i per als altres, un mínim de dignitat per un poble que fa molt que va oblidar-se de com d'important és tenir-ne.

Els polítics ploren, fan crides a la calma, atemoreixen a la gent amb represàlies, saben que no controlen els tempos, i tampoc les ments dels qui en aquell plaça lluiten, i això és el que més por els fa, no remenar les cireres. S'excusen, et titllen de radical, sentint-se superiors, d'una classe diferent, gens plebeus. Ells ho tenen tot a perdre, tu només hi pots guanyar. Saben que el seu joc de prebendes pot caure com un castell de naips. Preparen els seus articles condemnant-te com l'antiavalot que carrega la seva escopeta. Foll d'odi contra els que lluiten, perquè la llibertat els fa més por que restar submisos.

Els antiavalots s'han enretirat però a les furgonetes s'han emportat alguns dels teus companys, els peguen, els insulten, els amenacen i els escopinen. Amenacen les noies de violar-les, als nois d'apallissar-los, els gossos del capital i de l'estat s'esforcen per mostrar qui mana, amenacen amb les seves porres i els seus punys, fan brollar la sang de la boca i el nas dels teus companys. Però són uns covards, la seva placa i la seva pistola no valen res al costat de la teva dignitat.

I tot es calma, es relaxa. Els polítics et venen a la televisió, els tertulians demanen disculpes, la premsa et marca, els jutges t'acusen, tots t'assenyalen per cercar un boc expiatori, perquè no tenen ni un bri de dignitat, ni una sola espurna de decència. Però malgrat això el foc no s'apaga, segueix encès com el magma d'un volcà, sempre latent, endormiscat, però no mort, a punt de ser ejectat i tornar-ho a cremar tot.