La rosa i l'espasa
"Lúgubre i tortuós és el camí del coneixement, ple d'espines i paranys, però al cap del passatge sempre hi ha el roser del coneixement i de la raó".
L'escrivà suca el càlam en el petit pot de tinta mentre pensa sense modèstia que fet i fet aquella peça li està quedant excelsa. El mestre es quedarà amb un pam de nas, tal faràs tal trobaràs i de Déu no te'n riuràs somriu endins l'escrivà. Tracta d'engalanar tant com pot aquell volum que ha d'estar preparat pel dia següent perquè el notable mecenes el pugui recollir i deixar el donatiu promès. El seu mestre inspecciona el treball amb la severitat que marca la tasca, una obra magnífica pensa amb sorpresa, rigor i certesa.
La sala s'il·lumina de manera fosca i tenebrosa, però el petit llum d'oli és suficient perquè l'escrivà dugui a terme la seva tasca. En pitjors camps hem treballat pensa mentre tracta d'escriure una essa majúscula que ocupa ben bé mitja plana d'aquell capítol. La tinta del petit pot ja està finint així que s'aixeca i creua l'estança, obre l'armari i carrega el pot altre cop, ni massa ni massa poc, el just per no perdre-hi més temps. Segueix bregant amb aquell volum que ja fa més d'un any que prepara amb tot l'art i l'amor que porta al seu cor.
Unes lletres prodigioses fetes amb traça, rectes i esveltes, acolorides i netes. El mestre l'enveja, es veu superat per l'alumne, com un drac enfurismat el renya sense cap raó. L'escrivà no en fa cas i segueix a la seva, anotant aquelles belles paraules i gaudint de la seva labor. El vers que anota li agrada i el gaudeix com un nen gaudeix d'un dolç, com s'assaboreix l'aigua que brolla d'una deu fresca als peus de la muntanya.
El llum d'oli fa pampallugues, potser és que se li acaba el combustible pensa l'escrivà. Així que s'aixeca i cerca el pot per tornar-lo a carregar, el mestre el renya; — això ho necessitem per demà!— mentre fa grans gestos i s'exclama. L'escrivà no en fa cas i segueix a la seva, val més fer-ho bé i amb paciència i al mecenes fer-lo esperar.
De fons se sent una remor, el gat miola, la garsa piula, el gos borda i l'ase brama. L'escrivà segueix amb la seva tasca, lletra rere lletra, frase rere frase, paràgraf rere paràgraf, capítol rere capítol. No desespera, persevera. Content de la seva tasca, orgullós i ufà. Tard o d'hora l'acabarà pensa sense cap recança. En aquell llibre hi posa la seva ànima, tot el seu capital. A punt de finir ja està.
El mestre cargola la seva barba, cada cop més envejós de la tasca de l'escrivà. Es veu superat i foll d'ira maquina un pla. A la seva cambra i guarda una daga, amb follia s'excusa amb l'escrivà i la va a cercar. Per l'esquena, amb la traïdoria de qui es veu superat, la desembeina i la clava a l'esquena del nostre pobre escrivà. Del tall primer hi brolla sang, abundosa i espesa com una font ufanosa. Però per sorpresa del mestre, amb els ulls encesos d'ira, del cos de l'escrivà en comença a sortir un immens roserar que plena la sala i la deixa curulla de roses grosses i precioses.
El mestre pren el volum que ja està acabat i marxa de la sala cames ajudeu-me per portar el llibre al mecenes. En un carruatge luxós i curull de pedres precioses l'espera el magnat. Amb una bossa plena d'or paga al mestre i li dóna les gràcies pel seu treball. El mestre les pren amb la falsa modèstia de l'impostor, l'enveja l'emplena però ho compensa la bossa d'or.
El mecenes arriba al seu palau luxós s'estira al triclini disposat a llegir les grans gestes promeses d'aquell cavaller coratjós. Amb delit obre les pesades tapes d'un color roig carmesí per només sorprendre's del que allà hi ha escrit:
"La notable i insigne gesta de l'escrivà Jordi.
En aquest llibre hi rau l'ànima d'un valerós escrivà, aquesta és la història d'un alumne mort a mans del seu mestre"
—Gaudiu d'aquest #SantJordi2020 Guerau X. Casol—
La sala s'il·lumina de manera fosca i tenebrosa, però el petit llum d'oli és suficient perquè l'escrivà dugui a terme la seva tasca. En pitjors camps hem treballat pensa mentre tracta d'escriure una essa majúscula que ocupa ben bé mitja plana d'aquell capítol. La tinta del petit pot ja està finint així que s'aixeca i creua l'estança, obre l'armari i carrega el pot altre cop, ni massa ni massa poc, el just per no perdre-hi més temps. Segueix bregant amb aquell volum que ja fa més d'un any que prepara amb tot l'art i l'amor que porta al seu cor.
Unes lletres prodigioses fetes amb traça, rectes i esveltes, acolorides i netes. El mestre l'enveja, es veu superat per l'alumne, com un drac enfurismat el renya sense cap raó. L'escrivà no en fa cas i segueix a la seva, anotant aquelles belles paraules i gaudint de la seva labor. El vers que anota li agrada i el gaudeix com un nen gaudeix d'un dolç, com s'assaboreix l'aigua que brolla d'una deu fresca als peus de la muntanya.
El llum d'oli fa pampallugues, potser és que se li acaba el combustible pensa l'escrivà. Així que s'aixeca i cerca el pot per tornar-lo a carregar, el mestre el renya; — això ho necessitem per demà!— mentre fa grans gestos i s'exclama. L'escrivà no en fa cas i segueix a la seva, val més fer-ho bé i amb paciència i al mecenes fer-lo esperar.
De fons se sent una remor, el gat miola, la garsa piula, el gos borda i l'ase brama. L'escrivà segueix amb la seva tasca, lletra rere lletra, frase rere frase, paràgraf rere paràgraf, capítol rere capítol. No desespera, persevera. Content de la seva tasca, orgullós i ufà. Tard o d'hora l'acabarà pensa sense cap recança. En aquell llibre hi posa la seva ànima, tot el seu capital. A punt de finir ja està.
El mestre cargola la seva barba, cada cop més envejós de la tasca de l'escrivà. Es veu superat i foll d'ira maquina un pla. A la seva cambra i guarda una daga, amb follia s'excusa amb l'escrivà i la va a cercar. Per l'esquena, amb la traïdoria de qui es veu superat, la desembeina i la clava a l'esquena del nostre pobre escrivà. Del tall primer hi brolla sang, abundosa i espesa com una font ufanosa. Però per sorpresa del mestre, amb els ulls encesos d'ira, del cos de l'escrivà en comença a sortir un immens roserar que plena la sala i la deixa curulla de roses grosses i precioses.
El mestre pren el volum que ja està acabat i marxa de la sala cames ajudeu-me per portar el llibre al mecenes. En un carruatge luxós i curull de pedres precioses l'espera el magnat. Amb una bossa plena d'or paga al mestre i li dóna les gràcies pel seu treball. El mestre les pren amb la falsa modèstia de l'impostor, l'enveja l'emplena però ho compensa la bossa d'or.
El mecenes arriba al seu palau luxós s'estira al triclini disposat a llegir les grans gestes promeses d'aquell cavaller coratjós. Amb delit obre les pesades tapes d'un color roig carmesí per només sorprendre's del que allà hi ha escrit:
"La notable i insigne gesta de l'escrivà Jordi.
En aquest llibre hi rau l'ànima d'un valerós escrivà, aquesta és la història d'un alumne mort a mans del seu mestre"
—Gaudiu d'aquest #SantJordi2020 Guerau X. Casol—